Uncategorized

4 – Su limbàgiu de su cìnema #FilmLiteracy

Ascolta il podcast
7 min. and 20 sec.

Il cinema ha un suo linguaggio specifico che segue regole precise.

Ascolta il podcast
7 min. and 20 sec.

Totu sas figuras professionales chi leant parte a s’acumprida de unu film contribuint, segundu s’ispetzializatzione issoro, a creare unu limbàgiu ispetzìficu: su limbàgiu de su cìnema. Custu limbàgiu leat a imprèstidu unos cantos elementos dae àteras formas de arte che a sa literadura, sa pintura, s’iscultura, s’architetura, sa mùsica e su teatru, ma est finas unu limbàgiu originale chi rispetat règulas pròpias.

Comente nos faghet notare Martin Scorsese, sunt a su mancu ses sos elementos chi costituint custu limbàgiu: sa paràula, su movimentu, s’illuminatzione, su sonu, su tempus e sa mirada de s’ispetatore.

(Iscenegiadura)

Sa paràula pertocat s’istòria e sos diàlogos de unu film, est a nàrrere s’iscenegiadura sua. Onni film at una iscenegiadura sua e totu, ma s’elementu chi belle totus ant a cumone est sa presèntzia de unu o prus personàgios chi disìgiant carchi cosa, chi imbenint unu impèigu de barigare e chi duncas chircant sa manera de nche lu brincare. A s’ispissu s’istòria est partzida in tres partes o atos: sa prima (narada introdutzione), ue si presentant sos personàgios e sos fatos, sa de duas (narada creschente), ue s’istòria andat a dae in antis e sos personàgios imbenint impèigos noos, e sa de tres (narada concruida), ue sos fatos arribant a s’acabu, bellu o lègiu chi siat.

In prus a s’istòria, in s’iscenegiadura bi sunt finas sos diàlogos. Est unu elementu essentziale in literadura puru, ma mentres in unu libru s’autore podet descrìere totu su chi cheret (dae sas atziones de sos personàgios a sos pensamentos issoro), in su cìnema, semper chi non s’impreet una boghe chi contat foras de campu, s’iscenegiadore depet agatare sa manera de comunicare medas de custas informatziones finas pro mèdiu de sas atziones de sos personàgios e non pro mèdiu de sas paràulas issoro ebbia. Pro cussu espertos meda sutalìneant chi sa règula de oro de s’iscenegiadura est a mustrare e no a nàrrere.

Cando càpitat su contràriu sos diàlogos sunt frassos e fortzados e rapresentant unu problemas mannu in medas film. Pensamus, pro nàrrere, a una iscena ue su “malu” est pro ochìere su protagonista de su film e cumintzat a li ispricare sas cajones, o cando in printzìpiu de unu film duas persones impreant sas paràulas “frade” o “sorre” in s’allega. Mancu unu de custos personàgios chistionat a manera credìbile. Sas paràulas issoro serbint petzi pro fàghere a manera chi sos ispetatores potzant àere sas informatziones netzessàrias a sighire sos fatos. Unu iscenegiadore balente o unu regista no at bisòngiu chi sos personàgios faeddent in custa manera pro comunicare sas informatziones netzessàrias. Si in printzìpiu de unu film, pro nàrrere, una persone telèfonat a un’àtera narende “so deo” e chie rispondet riet, non b’at bisòngiu de nàrrere àteru. Sos personàgios allegant a manera naturale, e a su matessi tempus sos ispetatores cumprendent chi sos duos si connoschent bene.

(Movimentu e illuminatzione)

In prus a sas paràulas, in su cìnema bi sunt finas su movimentu, s’illuminatzione, su sonu, su tempus e sa mirada de s’ispetatore.

Su primu movimentu lu produint sos atores e sa cinepresa. Sa retzitatzione est unu elementu de giudu in su teatru puru, ma a retzitare unu film est diferente. Sos atores cinematogràficos ant prus possibilidades de interpretare una iscena in sa manera giusta, ca podent girare prus ripresas de una matessi iscena. In su matessi tempus, però, su cìnema est a tretu de nche collire, mescamente in sos primos pianos chi no esistent in su teatru, onni mìnima diferèntzia in su sètiu de sos atores, chi duncas depent dare prus cara.

Movimentu e illuminatzione sunt essentziales pro sa cinepresa puru. Comente nos ispricat David Bordwell, istòricu e crìticu cinematogràficu famadu, su cìnema modernu si distinghet pròpiu pro s’impreu de sa cinepresa semper in movimentu, fintzas in iscenas sena atzione. S’illuminatzione si podet impreare in medas maneras, pro esèmpiu pro espressare unu istadu de s’ànimu, comente capitaiat in su cìnema espressionista tedescu de sos annos ’20 cun s’impreu de sas umbras e de s’iscuru, o comente podimus bìdere prus de reghente in medas film de Tim Burton.

(Sonu e tempus)

In su cìnema su sonu est netzessàriu e si podet impreare pro dare informatziones de su logu ue si faghet una iscena, pro antitzipare sa trama, pro descrìere sos personàgios de s’istòria o sutalineare unu istadu de s’ànimu. Si su sonu benit dae s’ambiente ue si faghet su film (boghes, passos, sonos de ambiente) si narat sonoru diegèticu. Si imbetzes est esternu a su film, pro esèmpiu che a sa mùsica chi andat subra sas immàgines, si narat sonoru extradiegèticu.

Su tempus, in fines, est pròpiu s’elementu de su cale est fatu su film. Comente naraiat su regista russu Andrei Tarkovsky, su cìnema est a traballare su tempus a iscarpeddu. E custu càpitat pro mèdiu de su montàgiu, est a nàrrere sa balentia de unire sas vàrias ripresas in secuèntzias, impreadu dae sos registas pro astrìnghere su tempus e contare istòrias prus longas de sa dura de su film. Pro more de su montàgiu, forsis s’elementu chi prus de totu sos àteros definit su cìnema, unu film podet contare pagas dies de sa vida de sos personàgios suos, comente càpitat in Crash, medas annos comente in Quarto potere, o adderetura tres mìgia annos comente pro sas creaduras de Il signore degli anelli.

A s’ispissu sos registas depent imbentare trassas creativas pro mustrare chi su tempus colat in s’ischermu. Unu de sos mèdios prus traditzionales est a mustrare sos fògios de unu calendàriu chi current o sas immàgines de sas bator istajones de s’annu. Àteros registas aconcant de prus, che a Stanley Kubrick in 2001: Odissea nello spazio, ue un’ossu iscutu in àeras dae una muninca in època preistòrica in s’immàgine imbeniente divenit unu satèllite chi bolat in s’ispàtziu. Duas armas ischirriadas dae bator milliones de annos e unidas dae sa fortza de su limbàgiu cinematogràficu.

(Sa mirada de s’ispetatore)

S’ùrtimu elementu mentovadu dae Scorsese, sa mirada de s’ispetatore, pertocat su contributu nostru de ispetatores a sas immàgines chi nos proponent. Cando Kubrick nos faghet rugrare bator milliones de annos in unu segundu montende paris sas duas immàgines chi amus descritu, cale est sa reatzione nostra? E custa reatzione cantu contat in sa pertzetzione nostra de su film? Segundu medas espertos, unu film non nch’est acabadu finas a cando no lu abbaidamus nois, ca semus nois a li dare su significu suo finale pro mèdiu de s’interpretatzione nostra, chi est conditzionada dae s’esperièntzia personale nostra. Comente naraiat su regista famadu Jean-Luc Godard, unu film no esistit in intro de sa cinepresa o in s’ischermu, ma in su tretu in mesu de sas duas cosas, ue nos agatamus nois ispetatores.

In àteras paràulas, nois no abbaidamus sos film pro su chi sunt, ma pro su chi semus nois.

ORA IN ONDA:
Other posts from  Fred at School
Articoli in evidenza